Android 5.0 Lollipop

      La versió 5.0 d'Android, també coneguda com Lollipop va ser anunciada el 15 d'octubre de 2014, presentant així el canvi més gran en la història d'Android des del pas de Gingerbread (2.3) fins Ice Cream Sandwich (4.0).

      La principal novetat a nivell estètic és el canvi de la interfície Holo a la nova interfície amb colors més vius, Material Design. Aquesta nova interfície està representada per capes planes, ombres d'unes sobre altres i transicions a 60 fps, donant un moviment més fluid que mai. Una altra característica important a nivell visual és el fet que les notificacions apareixen a la pantalla de bloqueig, la possibilitat de poder prestar a algú el dispositiu mitjançant un mode invitat i que no puga accedir a les nostres dades personals, i el resideny de la barra d'estat i la barra de navegació, adaptant-se ara amb els colors de l'aplicació oberta en primer pla.

      Els canvis més nous d'Android 5.0 no són només a nivell visual, sinó a nivell tècnic, com ara el suport de processadors de 64 bits o la inclusió de la nova màquina virtual d'Android, ART, substituint a l'anterior, Dalvik. Aquesta nova màquina virtual promet velocitats de resposta quatre vegades superiors. El suport multimèdia s'ha fet encara més complet afegint Open GL ÉS 3.1 substituint a l'anterior suport multimèdia. S'ha afegit la capacitat d'emetre sons a través del connector microUSB, el qual ja estava disponible en altres dispositius, aquesta característica dóna la capacitat d'utilitzar fins a huit canals d'àudio en un so de 7.1 i tenint una menor latència. L'API de la càmera s'ha completat a nivell òptim donant accés als desenvolupadors per poder gravar vídeo a la resolució nativa del sensor i, el més important, suport per fotografiar en format RAW i poder controlar tots els paràmetres del sensor, la lent i el flaix separadament.

      Altres novetats, de menor importància són la introducció d'una nova manera d'estalvi d'energia; l'assistent per veu Google Now, ara suporta activar-se dient "Ok Google" quan la pantalla està apagada; el xifrat automàtic de manera nativa per defecte; suport per activar la pantalla de manera tàctil amb un doble toque a la pantalla, etc.

Android 5.0 en diferents dispositius.

El so

      El so és la propagació en forma d'ones elàstiques a través d'un fluid, això genera un moviment vibratori en el cos, aquestes ones són convertides en ones mecàniques en l'oïda humana i percebudes pel cervell.

      La velocitat del so varia segons el medi i la temperatura en què es troba, anant des dels 331 m/s en l'aire a 0 ºC fins als 5.100 m/s en l'acer.

      L'altura o to està determinada per la freqüència de les ones sonores, el que permet distingir els sons aguts, mitjans o greus, es mesura en hertzs (Hz). Perquè els humans puguem percebre un so, aquest ha d'estar comprès entre els 20 i 20.000 Hz, per davall de 20 Hz estan els infrasons i per damunt dels 20.000 Hz els ultrasons.

      La duració està determinada per la longitud d'ona que indica el cicle d'aquesta ona. Quant major és la longitud d'ona major és la la duració del so.

      La intensitat està determinada per la potència, que a la vegada està determinada per l'amplitud, això ens permet distingir entre sons forts o febles. Els sons que percebem han de superar el llindar auditiu de 0 dB i no arribar al llindar del dolor de 140 dB.

      El timbre és la forma de diferenciar ones que vibren de diferent manera a pesar de tindre el mateix to. Per exemple dos instruments musicals diferents no sonen de la mateixa manera encara que toquen la mateixa nota musical, aquesta diferència ve determinada tant per la naturalesa del cos sonor com per la manera de fer-ho sonar.

Imatge

      Una imatge és la representació visual d'un objecte real o imaginari captat a través de l'ull humà. Una imatge digital és un conjunt de píxels captats a través d'una càmera o creats amb l'ajuda d'un software específic. Cada imatge digital està formada amb uns valors tals com la saturació, el contrast, el color, la brillantor, la il·luminació, etc.

      La saturació es basa en el viu i intens que veiem els colors de la imatge. Quant més saturada estiga la foto, més intens serà, mentre que quant menys saturat estiga, menys vius es veuran els colors i amb una major escala de grisos. La saturació també depèn de la intensitat lluminosa.

      El contrast és la diferència d'intensitat d'il·luminació en la gamma de blancs i negres o en la de colors d'una imatge digital.

      El color és aquella impressió que es produïx en l'ull quan un feix de llum xoca i rebota contra un objecte i retorna els colors que no absorbix.

      La brillantor és la capacitat de reduir o augmentar la il·luminació del to d'una imatge fent que es veja més clara quant major brillantor i més fosca quant menor siga la brillantor.

      La il·luminació és la quantitat de llum que té una imatge digital, la claror de la qual es compon i pot ser de moltes maneres, des de molt fort fins molt suau.

      El to és el que ens permet distingir un color d'un altre formats a partir d'un perfil RGB. Segons el to dels colors poden dividir-se en càlids o freds.

      Tots aquestos valors poden ser alterats de forma digital amb l'ajuda d'editors gràfics enfocats a l'ús tant professional com personal. Els més comuns solen ser:

-Adobe Photoshop: aquest programa va nàixer com un visualitzador d'imatges l'any 1987 per a pantalles monocromàtiques, i més tard, el 1988 es va modificar el visualitzador d'imatge i es va convertir en un editor que va ser presentat en Sillicon Valley a Apple i al director d'Adobe, el qual va comprar la llicència de Photoshop. Aquest editor hui en dia és el més utilitzat tant a nivell professional com personal i és un dels més complets.

-Gimp: És un editor d'imatge digital que es caracteritza per ser software lliure i gratuït, el que permet que qualsevol puga modificar el codi font i afegir o treure les funcions que desitge. Al ser software lliure els usuaris han anat afegint funcions i és un editor molt complet.

-Google Color Efex Pro: conté un gran conjunt de filtres per a corregir i retocar colors i aconseguir efectes originals i creatius. Conté 55 filtres dels quals pots utilitzar més d'un simultàniament i combinar-los entre si.

La resolució

      Un píxel és la menor unitat homogènia en color que forma part d'una imatge digital. Cada pantalla té un determinat nombre de píxels, el que determina la resolució d'aquesta pantalla, quant major siga aquest nombre de píxels, major serà la resolució de la pantalla.

      La resolució de les pantalles HD actuals van des dels 1280x720 (720p), fins als 4096×2160 (4K), passant per l'estàndard 1920x1080 (1080p) i per 2560x1440 (1440p).

      Hui dia la relació d'aspecte més utilitzada és 16:9, també coneguda com panoràmica, aquesta només és utilitzada en les resolucions 1280x720 (720p) i 1920x1080 (1080p) en pantalles HD. Abans de l'aparició de les pantalles HD l'estàndard de la relació d'aspecte era 4:3, el qual a simple vista semblava un quadrat però no arribava a ser-ho. La relació d'aspecte que s'utilitzarà en un futur serà 17:9, a causa del creixent apogeu dels televisors amb resolució 4096x2160 (4K) i, en menor mesura, 2560x1440 (1440p).

      Que una pantalla tinga una major resolució que una altra no vol dir que tinga major qualitat, ja que depèn dels ppi (de l'anglès, pixels per inch). El nombre de ppi depèn del nombre total de píxels de la pantalla juntament amb les polzades d'aquesta. Quants més píxels i menys polzades tinga la pantalla, major serà el nombre de ppi i obtindrà una major qualitat. Segons un directiu d'Apple durant el WWDC 2010, va dir que l'ull humà només és capaç de veure fins als 300ppi, tot i que també influïx la distància a la qual siga vista la pantalla, quant major és la distància, l'ull deixa de diferenciar els píxels encara que aquestos sigan de més grandària.

Pantalles

      Hi ha diversos tipus de panells, el panell CRT, ja en desús degut a la gran amplària d'aquestos tipus de pantalles ja que tenen una resolució inferior a les pantalles actuals per la separació entre cadascun dels píxels, el que donava una imatge poc nítida , el límit estava en les 37 polzades i 1024x768 píxels.

      El següent tipus de panell que es va usar va ser el de plasma, el qual permetia crear pantalles tant més primes, com amb més polzades, encara hui en dia hi ha una xicoteta quantitat de persones que seguixen utilitzant aquest tipus de panells en els seus televisors. L'inconvenient principal d'aquestos tipus de panells és que en pantalles amb grans formats patien un sobrecalfament després d'un intensiu ús del mateix. El gran avantatge que tenen és que produïxen una àmplia gamma de colors molt brillants i tenen uns negres més intensos que els CRT i els LCD.

      A causa de l'alt cost de la fabricació dels panells de plasma, i l'alt calor que emetien, es van començar a fabricar els panells LCD, molt utilitzats hui en dia junts als panells LED. Els LCD formen pantalles més primes i amb un gran nombre de píxels, tant de color com monocromàtics. Hi ha tres tecnologies de matriu activa, els panells TN, els IPS i els VA.

      Finalment, i com a tecnologia més avançada actualment tenim els panells LED, compostos per milions de díodes emissors de llum tant monocromàtics com policromàtics que al seu torn es conformen amb LEDs RGB. El conjunt de tres LEDs (roig, verd i blau) formen un píxel, que al seu torn poden estar compost per subpíxels.

Què és un ordinador?

      Un ordinador personal també anomenats PC (Personal Computer) és una eina tecnològica i personal amb la qual pots executar diferents programes amb els que pots tenir accés a informació sobre qualsevol tema i de diferents fonts i també pot utilitzar-se com a mètode d'oci o per facilitar tasques complexes relativament ràpid, com ara càlculs matemàtics o científics.

      Els ordinadors són molt utilitzats tant per l'immensa majoria de la joventut com per la dels adults.

      Cadascun d'aquests ordinadors estan compostos per una sèrie de components, més o menys potents, més o menys nous però tots els ordinadors els mateixos tipus de components: un microprocessador (nº3), un o més mòduls de memòries RAM (nº5), una o diverses targetes gràfiques (nº6), un placa base (nº2), una font d'alimentació (nº7), un disc dur (nº9) i una caixa.

      Aquests ordinadors poden tenir diferents sistemes operatius, els més comuns són: Windows, OS X i Linux. Dins de cada sistema operatiu trobem diferents tipus de versions, en el cas de Windows els més utilitzats serien: Windows 98 (1998), Windows Server (2000), Windows XP (2001), Windows Vista (2007), Windows 7 (2009) i Windows 8.x (2012). En el cas d'OS X serien: OS X 10.4 Tiger (2004), OS X 10.5 Leopard (2006), OS X 10.6 Snow Leopard (2008), OS X 10.7 Lion (2010), OS X 10.8 Mountain Lion (2012), OS X 10.9 (2013) i OS X 10.10 Yosemite (2014). En el cas de Linux podem trobar diferents distribucions pel fet que és software lliure i qualsevol persona pot agafar el codi i modificar-lo. El més utilitzats són: Ubuntu, Debian, Fedora, Linux Mint i OpenSUSE.

      En el cas d'OS X només ve preinstal · lat en ordinadors de la marca Apple, el qual és el creador d'OS X, mentres que en Windows qualsevol fabricant pot adquirir una llicència de qualsevol Windows i posar-lo preinstal·lat en els seus ordinadors, de manera que és el més comú. En el cas de Linux sol ser l'usuari el que decideix instal · lar-lo al ser gratuït i descarregable des de la seua pàgina web.